Una massacre silenciosa (microrelat)
Així, vam anar avançant lentament cap a la nostra pròpia depuració, sense rebel•lions, sense queixes: vam acceptar el nostre destí. Els líders del món van trigar dècades a perfeccionar la idea de solucionar la superpoblació, de donar un respir al capitalisme. Amb paciència, van anar posant a les nostres llars les seves tecnologies per poder veure, monitorar i vigilar el seu pla. La solució va ser un virus, invisible, impossible de aturar. Els mitjans de comunicació es van ocupar de crear un sentiment d’angoixa i de por generalitzat entre la ciutadania, presentant xifres i percentatges alarmants al començament com a mesura de xoc, i generant després esperança, amb l’objectiu de mantenir-nos ordenats: la por sense una mica d’esperança genera caos. No es parlava d’una altra cosa a les notícies: van aconseguir monopolitzar les nostres pors.
Mentre ens preocupàvem per si els nostres veïns s’havien contagiat, de si el virus era letal o no, de com es transmetia, i de com ens afectaria, les potències s’anaven repartint el món com si fos un tauler de joc. Vam tornar a les colònies.
Des de les nostres llars, mentre ens adaptàvem a un confinament acceptat, no ens vam adonar que les ciutats s'havien convertit en enormes laboratoris, on cada família vivia tancada a la seva gàbia, en una espera tèbia i indolora. Es van construir grans cementiris en parts allunyades de les ciutats per dipositar els milions de cossos. Ens assabentàvem de la mort dels nostres familiars i no els podíem ni vetllar, ni enterrar. Com si no hagués passat res. Ens donaven una mica de llibertat i després ens espantaven una mica més. Tot es va automatitzar. La nostra idea de societat es va anar desintegrant. Ens van anar donant tractaments per combatre el virus sense ser conscients que estàvem fent de conillets d’índies, que hi havia alguna cosa pitjor que aquest virus. Així, dosificats, sense dubtar, vam caminar plegats cap a l’escorxador. Així, sí, així: vam anar avançant lentament cap a la nostra pròpia depuració, la nostra supervivència com a raça digitada i selectiva. De manera ordenada, silenciosa, i voluntària.